Tornada a Calella des de Can Ruti

PRESENT

Hola gent des del dia 17 d'agost que no escric, el dia 18 d'agost la Maria, la meva jove, que és la millor del món, se'n va tornar a Nova York, espero que estiguis genial guapíssima. El dia 19 d'agost el sant de la meva germana la Laura i el dia 20 d'agost el sant del meu fill Bernat i després comença la Festa Major.

No us he comentat encara que des que vaig tornar de l'hospital de Calella em porta a casa l'equip del Pades de Blanes, que són genial, de veritat, amb la Dra. Carme Sanz i els infermers, en Jordi, l'Eric, la    i la Iolanda que és la treballadora social.

A la última sessió de químio em van trobar amb anèmia i al final el divendres dia 21 a la tarda em van fer una transfusió de sang a l'hospital de Blanes, que he de dir que ja voldríem els que fem químios  a Calella tenir l'hospital de dia que tenen allà, vaig tenir una miqueta de febre però no va ser res.

El dia 24 d'agost vam poder anar a dinar, recollir a l'àvia Mari de Can Comte, i al vespre anar a veure els focs amb l'Esteve.

El dia 27 d'agost he tingut de nou visita amb la Dra. Antón a Calella, i hem quedat que el dia 24 de setembre si no hi ha res de nou començarem una nova medicació, i durant aquest mes anirem fent totes les proves que vam fer el mes de febrer per veure com segueixo. Apa tornarem a patir je je.

Durant aquests dies he hagut de prendre força calmants ja que la cama m'està fent molt de mal, no se si aquests canvis de temps ajuden però em sembla que si. Què hi farem, paciència oi?

PASSAT

Doncs apa ja veieu a l'Eva força cagadeta i un divendres a la tarda cap a Can Ruti d'urgències (recordo que justament m'havia vingut a veure la Mònica Ruscalleda i em vaig posar a plorar davant d'ella pobre) vaja que estava espantadeta i una mica farta, je je.

Arribem a Can Ruti i he de dir ue em van atendre de seguida i au, tornem-hi amb l'aparell punxat a l'esquena i el sorollet durant quatre dies, fins que dimarts al matí m'ho treueun i em fan el famós talcatge que va anar molt be.

Puc marxar ja a Calella i mireu si tenia ganes de marxar d'allà que quan arribavem a Calella li vaig dir  a l'Esteve que per fi ja era a casa, de fet per mi llavors eren la meva segona família i els tenia molta confiança i m'hi trobava molt segura. 

Em van ingressar de nou a la planta de ginecologia on vaig estar super ben atesa. Al cap d'uns dies la Dra. Antón, la meva oncòloga, va creure que ja podíem començar amb la químio i em van traslladar a la primera planta de medicina general (crec que es diu així) a la part vella i em van posar a una habitació tota sola la 116 i al cap d'una estona em ve una infermera molt agradable que em va dir "Hola soc la Fontsanta, la teva infermera. I des d'aquel dia va ser una gran infermera i una gran persona. Gràcies Font!! a l'igual que totes les infermeres i auxiliars que vaig tenir allà des del primer dia. Gràcies de veritat a tots!!

Bé, aquell mateix dia em van fer la primera sessió de químio però una mica més ligth perquè vaig tenir una miqueta de febre i volien veure com reaccionava. He de dir que l'Esteve no es va moure del meu costat en cap moment. Des d'aquell dia em van fer les químios a l'habitació i vaig estar super bé, sempre amb l'Esteve al costat i sinó amb la Laura o la Mariló els pocs dies que l'Esteve no podia venir.

Ah que em vaig deixar una cosa molt i molt important per mi, al final un altre dia em van poder posar el port a cat que és el millor que m'han pogut posar mai. Des de llavors que tota la quimio, analítiques i medicació me la posen per aquí i no m'han de posar vies ni res de res. Un aparell genial per mí.

Vull agrair a l'Esteve tot el que feia i fa per mi des del primer dia. T'ESTIMO!!

De l'ingrés a gine a ...

PRESENT

Abans de seguir amb el relat des del principi de la malaltia vull veure que tal va si explico el que m'ha passat, si es que realment tinc alguna cosa a comentar del meu dia a dia i després seguir amb el relat anterior. Bé ja veurem com va i sinó canviarem.

Dissabte vaig començar el blog i la veritat que he quedat parada dels vostres comentaris i això m'anima a seguir, sempre i quan si veieu alguna cosa que no us agrada també vull que m'ho digueu.

Diumenge hagués volgut seguir però la veritat vaig estar amb nàusees i amb força dolor a la cama i no estava per aquestes coses, en Jordi, el meu psico oncòleg, em va ensenyar a fer uns exercicis de relaxació i em va passar uns àudios que realment em van força bé i m'ajuden a relaxar-me i aconsegueixen que no em posi més nerviosa i fins i tot si el dolor no és molt fort me'l pot arribar a calmar. Vaig acabar el dia sense fer res mes i anant a dormir aviat.

Aquest matí m'he aixeca't millor i tenia hora a Can Ruti amb la Dra. Planas, una gran doctora que m'ha portat tot el tema de la radioteràpia. He de dir-vos que de moment tot ha sortit be i fins d'aquí a sis mesos no ens hem de tornar a veure. Suposo que això també m'ha animat per continuar escrivint.

PASSAT

Seguim tal com us he dit amb el relat. 

Primer vull dir que des del principi al final vaig tenir a la Dra. Valero al meu costat atabalant-la cada dia, perquè quan estic espantada només feia que preguntar que si el que m'havien de fer feia mal i moltes altres coses. Gràcies doctora per la paciència que vas tenir amb mi fins a l'últim dia.

Estàvem en que em van ingressar a ginecologia on vaig conèixer a professionals excel·lents que fos festa o no 1 o 2 ginecòlegs em venien a veure. Des d'aquí els vull donar les gràcies a tots. També allà vaig conèixer a infermeres i auxiliars que he de dir que eren totes genials i em van tractar d'una manera que no podia ser millor,  tot i això sempre tens unes persones amb les que et fas una mica més i no saps perquè potser perquè anaven de nit i era quan més les necessitava i a la nit tot és diferent, són la Roser i l'Olga, i també des d'aqui els agraeixo tota la paciència que van tenir amb mi que ja us dic jo que en feia falta, ah i també gràcies per les maduixes i les cireres noies, je je. També us he de dir que amb elles segueix la meva amistat.

Va ser en la meva estada a la planta de ginecologia on el Dr. Suñé em va fer les biòpsies, un doctor també genial i molt divertit. Va ser allà on em vaig trobar a dues infermeres de Tordera, la Farners i la Carme, la qual cosa em va tranquil·litzar molt ja que em van fer sentir més tranquil·la ja que son unes grans professionals.

Va arribar el dia 1 de maig i tornàvem a estar amb el mateix, com que l'hospital estava uns dies tancat preferien que anés a casa i tornes el dia 7 i llavors em posarien el port a cat, que és un catèter que s'introdueix sota la pell el el tòrax amb un tub que va a una vena central. He de dir que a casa ho vaig passar força malament, no podia caminar, depenia de la cadira per anar amunt i avall i no em podia valer per mi mateixa i això era molt dur per a mi.

Total, arriba el dia 7 anem a l'hospital, em baixen a quiròfan i m'atén el Dr. Ribas, també un cirurgià encantador. Jo que mai havia estat a un quiròfan estava més que acollonida i per sort allà em torno a trobar a la Farners i la Carme i també em van ajudar molt a estar més tranquil·la. I estava vist que no era el meu dia perquè al final no me'l van poder posar per mes que ho intentessin.

        

Bé una operació, i a sobre la primera per a mi, que no serveix de res.

Ja us he dit que no era el meu dia ja tornem a casa i no em trobava gaire be i ens pensàvem que era per l'operació i tot plegat, però quan vaig anar al llit em costava molt respirar, truquem a 112 i em fan tornar a Calella, apa tornem-hi. Quan arribo alla em diuen que passa molt sovint m'havien tocat una mica el pulmó i per això em costava respirar. Apa total que acabo amb un drenatge a l'esquena amb un aparell que a sobre feia molt soroll i ale ingressada aquesta vegada a la planta de cirurgia. Què hi farem jo el que volia era estar be. 

Va ser en aquesta planta on vaig conèixer també dos grans professionals que va ser amb els que vaig tractar més la Montse i en Jordi, gràcies també a vosaltres per tot el que em vau ajudar també.

Al cap de cinc dies em treuen el drenatge i penso, sort que el treuen perquè era molt pesat portar-lo i feia molt de soroll, però resulta que se m'havia fet aigua al pulmó i m'havien de fer un talcatge que només me'l podien fer a Can Ruti.

 

AVUI FA UN ANY

Apa, ja que tots i totes m'heu animat tant en fer un blog, avui que fa un any que vaig sortir de l'hospital de Calella començo el meu primer blog anomenat "Aprendre a viure el dia a dia". 

Si, avui fa un any que vaig marxar de l'hospital després d'haver estat allà cinc mesos primer voltant de planta en planta i després ja definitivament a la primera planta de medicina interna que és on vaig passar la majoria del temps. 

Però bé, començarem des del principi que es com es fan les coses oi? je je. Veureu que no poso moltes dates perquè per a mi allà dins tots els dies eren iguals i soc un desastre per recordar-les.

Tot comença quan l'Esteve al final em va obligar a anar a l'ambulatori a ensenyar a la meva doctora tal com tenia el pit. Evidentment només veure el que tenia em va enviar ràpidament a Calella perquè allò no podia esperar més. Un cop allà i després d'haver-me vist una colla de metges ja us imagineu la bronca que em van fer i em van renyar per haver tardat tant a anar-hi.

Es per això que als que llegiu aquestes línies sobretot si us trobeu qualsevol cosa estranya al cos aneu ràpidament al metge que les coses agafades a temps es poden solucionar molt millor i més ràpid, que s'estalviarà haver de patir el que estic passant jo i que de vida només n'hi ha una i s'ha de cuidar. Se que pensareu que ara és molt fàcil dir-ho però feu-me cas si-us-plau.

Després de tot això i com que coincidia amb setmana santa, el metge em va dir que com que l'hospital per proves i visites estava tancat tampoc em farien res i que tornés a casa, que m'anés curant les ferides amb iode i que ja em donaven hora per les visites per després de festes. 

Torno a casa, però el dia 14 d'abril em trobo molt malament i decideixo tornar a l'hospital i llavors si que quan em van tornar a veure em diuen que si que em deixen ingressada. En aquell moment vaig tenir una sensació de por i d'alivi a l'hora, perquè tot i estar acollonida, tenia tant de dolor també a la cama dreta, (perquè no us ho he dit però a part del pit també tenia feia al menys dos mesos molt de dolor a la cama dreta que no podia gairebé caminar) que l'únic que volia és que em solucionessin tot aquest dolor que sentia.

A partir d'aquí m'ingressen a la 5a planta a ginecologia on no podia trobar millor personal. 

Fins aquí aquest primer escrit al meu blog. Ara a preparar-me pel segon. Us deixo dues imatges de l'Eva abans d'entrar a l'hospital i del dia 15 d'agost de 2014 quan vaig sortir.